Lliçons marroquines

Benvolguts companys,

Recentment he passat uns dies a Marroc, i no sé si és perquè tinc el xip de la seducció que tot el que aprenc ho relaciono directament o indirectament amb aquesta temàtica, però el fet és que vaig aprendre una cosa que em sembla prou important com per a compartir-ho amb vosaltres.

La primera sensació que tens quan trepitges el país, és que ets una cartera ambulant, tothom vol que li donis diners, ja sigui perquè te’ls demanen directament o perquè t’intenten vendre alguna cosa. Si els hi acabes donant quelcom, sempre els hi sembla insuficient.

No pots caminar pel carrer tranquil, tothom et diu coses, tots els venedors de les mil botigues del zoco intenten cridar la teva atenció, tots et volen fer entrar a la seva botiga, n’hi ha prou que t’aturis a una botiga per a mirar alguna cosa per a que el venedor agafi el producte que mires i te’l intenti vendre tan si vols com si no, a les portes dels restaurants els cambrers t’agafen del braç i fins i tot t’abracen pel coll per a fer-te entrar al seu restaurant, la gent del carrer et pregunta on vas per a orientar-te i així poder-te demanar propina, mil venedors ambulants que s’interposen en el teu camí i no et deixen passar per vendre’t mil coses… qui hagi estat sabrà fins a quin punt poden arribar a ser pesats, fins a quin punt poden arribar a insistir per aconseguir els teus diners. La situació és molt desagradable i simplement vols fugir.

Aquesta saturació, evidentment provoca que no vulguis saber res de ningú, no acceptes cap oferta, no entres al joc del regateig, et tanques completament, i ni tan sols contestes el que et pregunten, o contestes malament, al final quan em preguntaven d’on era ja deia que era de Rússia, Kazajastán o Israel, i n’hi havia prou que tingués un mal dia com per a enviar-los directament a la merda. Alguns s’enfadaven, lógicament, i fins i tots alguns ens insultaven. Un especialment ens va dir: ya es la segunda vez que pasáis hoy por aquí sin comprar nada, seguro que sois catalanes, fuera de aquí tacaños!!!

El fet és que em considero una d’aquelles persones encantades de fer nous amics, especialment quan sóc a l’estranger, m’encanta conèixer cultures noves i sóc especialment obert i afable, no em fa res entaular una conversa amb algú d’un altre país i parlar del que faci falta, fins i tot l’acribillo a preguntes sobre el lloc on viu, intento aprendre tot el que puc, però aquí va arribar un moment que no podia parlar amb ningú, desconfiava de tothom, pensava que tothom volia els meus diners, sense saber distingir qui era simpàtic de debò i qui un impostor que l’únic que volia era els meus diners, així que molt a pesar meu, em vaig haver de convertir en un borde absolut. Em vaig tancar completament, no vaig voler conèixer ningú i malgrat hi havia moltes coses de les botigues que m’interessaven i que hagués comprat amb molt de gust, l’assetjament dels venedors em feia fugir sense escoltar res, ni atendre a raons.

Doncs penso que deu passar el mateix amb les noies a la disco. L’altre dia una amiga em comentava que el darrer cop que va estar al Luz de Gas, els tius anaven tan a saco, que ja ni se’ls mirava, volia que la deixessin en pau, va haver d’adoptar una postura de borde, i mira que ella és simpàtica, i comenta entre riures que alguns dels que rebutjava, després se’ls mirava en la distància i se’n adonava que li agradaven i que en altres circumstàncies, estaria encantada de conèixer-los, però l’assetjament al que estava sotmesa provocava que no volgués saber res de ningú.

Això pot explicar molts del bazucazos que rebem, potser l’ambient on intentem desenvolupar les nostres habilitats no és l’adequat, hem d’estar a alerta. Però ara que tampoc serveixi d’excusa per als menys decidits